dijous, 10 de juny de 2010

LA TORRASSA-COLLBLANC: BRESSOL DE L'ANARCOSINDICALISME A L'HOSPITALET.

El dijous dia 6 de maig va tenir lloc una xerrada de la historiadora Dolors Marín al Centre Cultural Collblanc-La Torrassa, al carrer Mare de Déu dels Desemparats, amb el títol de 'La Torrassa-Collblanc: Bressol de l'anarcosindicalisme a L'Hospitalet'.

Xavier Menéndez, de Patrimoni Cultural i Arxiu Històric de L'Hospitalet, va introduir a la historiadora, recordant tot plegat l'aniversari d'en Quico Pi i Sabaté i els actes realitzats a la ciutat per aquest motiu.


"La Torassa dels anys 20 era un barri que es caracteritzava per la migració i la indústria (amb les bòbiles). La premsa burgesa i de la lliga atribuïa als anarquistes una molt mala fama, que perduraria amb la proclamació del comunisme llibertari al 33. Però la mala premsa que havia perseguit als anarquistes amb el franquisme va quedar oblidada, i els que van quedar van viure en l'anonimat i en la por. La tradició va quedar oblidada, fins al punt de que la lluita antifranquista dels 60 no va ser liderada per anarquistes. Ens agradaria reivindicar i recuperar aquesta tradició i memòria, ja que als anys 30 l'anarquisme va desenvolupar no només un seguit d'accions directes sinó un seguit d'iniciatives educatives i socials que van quedar desconegudes. Volem recordar aquesta tradició, explicar-la en positiu i que els veïns d'ara la pugueu conèixer".


A continuació va presentar a la Dolors Marín, antropòloga i historiadora, amb múltiples publicacions sobre la història de l'anarquisme a Espanya, Catalunya i L'Hospitalet, i redactora de la Ruta del Quico Pi i Sabaté, d'iniciativa recent a la ciutat. La historiadora, va fer una conferència il·lustrada a través de diapositives.

"Al 1989 se li va fer un homenatge al Josep Peirats, en aquesta mateixa sala. És la primera vegada que vam trobar al barri persones que sortien de l'anarcosindicalisme i que vivien al barri, i perdien la por. Molts van morir a l'exili. Com Severino Campos i la família Ocaña, difícilment van poder tornar al barri, exiliats a M

èxic. La cadena de transmissió entre els vells anarquistes i els joves historiadors estava trencada. Però des de fa 5-6 anys han anat apareixent molts testimonis del que havia estat el barri anarquista. Els nets demandaven: Què va passar?

Fa mig any que s'han editat les seves memòries i fa dos mesos han aparegut les de la família Ocaña, impulsades per la neta. La seva escola racionalista va ser de les més importants a Espanya. Floreal Ocaña va ser un dels mestres més importants en la renovació pedagògica, i aleshores ja propugnaven moltes de les coses que actualment s'estan fent a les escoles. En Josep Peirats va publicar memòries de Raul Carvallida i d'Amadeu Francisco, i també va escriure petites biografies.

L'emigració a La Torrassa. Joves emigrats provinents de Catalunya, València i Andalusia arriben a partir dels anys 20. Molts són murcians i almeriencs, que han vingut a treballar per les obres del metro. Gent molt jove, com el Peirats, el Canela, etc. Treballadors de forns de vidre i rajolers. Són colles d'homes que treballen a preu fet, i que a partir dels anys 20 ingressaran a la CNT.

Un barri per urbanitzar. L'habitatge. Eren barraques. Els passadissos van ser posteriors. Sense electricitat fins els anys 20. La Torrassa era una zona desconnectada del Centre, que concentrava els serveis, amb molts barrancs i vorejada pel Torrent Gornal, sense infraestructures (ni clavegueram ni res). Terrenys barats.

Un barri tòxic. Un barri plegat d'indústries tòxiques i amb una manca de serveis, on l'ajuntament del centre faria molt poc cas a la gent de Collblanc i de La Torrassa. El Fum d'Estampa era una antiga fàbrica on el seu material tòxic anava a parar al subsol. La Riera Blanca és la frontera amb Barcelona i s'havien de pagar els consums (burots).

Els grups d'afinitat. Durant els anys de Primo de Rivera, la CNT està a la clandestinitat. Es formen grups per oficis; per veïnat; etc., i al seu costat, el grup ample. Grups anarquistes, anomenats grups d'afinitat. A La Torrassa destaquen el Grup Verdad i el Grup Afinidad, tots dos de rajolers i vidriers.

Al 1919-1920, la patronal iniciarà atacs contra anarquistes, i es crearan grups d'auto defensa. Són els anys de l'anomenat pistolerisme. L'eix entre l'anarquisme de Sants i el de Collblanc-La Torrassa era molt actiu.

Les indústries. Bòbiles cooperatives com La Redentora i la dels Ocellets formen part de la indústria del barri. La Redentora actuarà com a sindicat de resistència. Els deixarà treballar d'amagat. Estan assajant des del principi treballar sense patró: és un assaig del col·lectivisme i de la creació d'una contra-societat. Diuen que no es pot fer una revolució sense educació. I estan trastocant la seva sexualitat, pensant propostes laiques de vida quotidiana. Lliure pensadors que assagen la contra-societat.

Cal mencionar com a indústries de l'època les rajoleries Els Ocellets; la citada cooperativa La Redentora, els antics Forns de Vidre i la proximitat del Tèxtil, amb petits tallers.

Una menció dedicada a en Josep Peirats, que tira endavant diaris i organitza Ateneus racionalistes. Va emigrar a Santo Domingo, i sempre deia que s'assemblava a La Torrassa per inhòspit.

Manca de serveis. Un barri sense escoles: les instal·laran els anarquistes. La gent del Sindicat de la Fusta comença a construir el mobiliari de les escoles. Als Ateneus comencen a convidar a gent que sap més, per il·lustrar als que saben menys. Acudeixen l'Alberola de Sants i gent de Barcelona com el Mateo Santos, que col·lectivitzarà càmeres. No existirien imatges d'aquella època sense aquestes persones. Cal mencionar als que seran futurs maquis antifranquistes educats a escoles anarquistes, com el Raul Carballeira, l'Amador Franco i el Liberto Sarrau, i al Quico Sabaté.

Els anarquistes s'organitzen.

Els anys 20 i 30 en marxa: Es coordinen a L'Hospitalet els grups del Centre i de La Torrassa, junt amb els de Sants i Hostafrancs a Barcelona. La carretera de Sants és l'eix d'unió. Es reuniran a l'Univers, que és un bar regentat per radicals. Aquests són anti-capitalistes i cediran els seus locals als anarquistes. Es confon la figura de Lerroux i les bases del radicalisme: el primer ve de Madrid i té la missió d'aturar l'anarquisme, però cal no confondre'l amb les bases del radicalisme.

A l'agost de 1931 es produeix un brot de peste bubònica, que causarà tres morts i produirà una gran alarma a Barcelona. La Diputació de Barcelona desratitzarà el barri: es trobarà un barri empobrit ple d'indústries tòxiques i amb porcs al carrer. A partir d'aquest moment començarà un procés de demonització de La Torrassa, amb la creació del mite dels murcians i de la FAI. La premsa catalanista començarà a atacar la població del barri: es tractarà d'un càstig a la pobresa. Un periodista del diari La Vanguardia, el Carles Sentís, popularitza aleshores el terme de la “Murcia Chica” per parlar de la Torrassa, i també del Expreso de Andalucia, per parlar del bus que connectava La Torrassa amb Barcelona. És la recreació de La Torrassa com a barri marginal.

Apareixen articles del citat Carles Sentís a Mirador: “Viatge amb Transmiserià”, amb fotografies falses del Somorostro atribuïdes a La Torrassa. Dibuixos del Tísner al Bé Negre, caricaturitzant els anarquistes del barri com analfabets (Biba la FAI!). I articles del Josep Maria Planes a La Publicitat: “Els gàngsters de Barcelona”. La campanya difamatòria contra l'anarquisme és forta.

Mentrestant, a L'Hospitalet es proclama el comunisme llibertari. En Garcia Oliver parla de la “gimnàstica revolucionària”. A L'Hospitalet ho posen a la pràctica.

La creació d'Escoles Racionalistes i d'Ateneus Obrers.

En Josep Roigé, el Severino Campos, la família Ocaña són molts dels que van participar en aquesta tasca. A l'Ateneu del carrer Llançà hi van ser el Vicente Nebot, el Ginés Alonso, els germans Alba i un llarg etcètera. Van crear-se també grups de Teatre Social, i moltes d'aquestes obres van estrenar-se a l'Univers, sempre destacant el paper dels mestres obrers, aquesta doble condició. A l'Univers recapten diners pels presos socials, i no acostumen a fer diferències entre la resta de presos per manca d'oportunitats.

Al juliol de 1936, els grups de La Torrassa acudeixen al Quartell de Pedralbes junt amb els de Les Corts, i el guanyen per la República. Hi ha una sortida de Columnes Populars cap al Front d'Aragó: els 'Aguiluchos' de la FAI i de la Roja i Negra. Molts d'aquests esdevindran formadors de col·lectivitzacions tant industrials com rurals.

A la imatge, extreta del llibre Història de L'Hospitalet, editat pel CEL'H al 1197, i realitzada per J.Camós, es podia llegir encara "Empresa col.lectivitzada CNT/FAI" a la Plaça dels Pirineus.

Després de la setmana de la proclamació del comunisme llibertari hi haurà molta pressió. Les llums de Montjuïc il.luminaran el barri en una tasca de control i atemoriment veïnal sistemàtic.

Al 1939, la Resistència.

Alguns anarquistes no marxen del barri. Encara està per fer el cens d'habitants del barri que mai més van tornar; també el dels represaliats, o morts sense jutjar, només per testimonis orals, al·ludint a les temibles 'saques'.

A partir d'aquest moment es porta a terme una política de zona ocupada a partir de l'exèrcit i l'església. Al comissari de Policia de L'Hospitalet el maten a la Plaça Espanyola el primer de maig. Hi haurà una repressió brutal pels qui s'han quedat al barri: dones afaitades i una creixent por per explicar, s'anirà apoderant de la gent.

L'exèrcit ocupa el barri i envien un capellà castrense: Mossèn Busquets. Aquest demanarà contribucions als veïns i si no paguen, els denunciaran: d'aquesta manera aixequen l'església de la Mare de Déu dels Desemparats.

Els primers resistents, 1946-1955. La lluita anti-franquista continua pel barri i es fa propaganda, distribuïda amb morters llança-octavetes i es realitzen cops per la lluita. Al començament de la dècada dels 60 maten a Quico Pí i Sabaté i a Ramon Capdevila de Berga, entre d'altres. Aquest últim estava lligat al maquis rural i formava part d'un club de boxa a la Plaça Espanyola. Abans, el Quico Pi i Sabaté testimoniava la seva presència fent-se moltes fotos que enviava a l'Arxiu i a la Policia. Durant un temps en Sabaté i en Facerías, cambrer de la Rotonda, van assaltar joieries. També cal mencionar a l'Antoni Miracle, que vivia al gratacels de Collblanc i treballava a un banc. Aquest va ser un dels últims anarquistes al barri a la dècada dels 50. Els van aplicar la llei de fugues".


"L'anarcosindicalisme espanyol té uns trets excepcionals, i el barri de La Torrassa n'és un exponent, amb la formació i organització d'un exèrcit popular espontani i d'escoles populars racionalistes i ateneus llibertaris. La gent va sortir al carrer al 36 per defensar els seus espais: es va fer la revolució amb la guerra declarada. És important investigar i reivindicar-ho", emfatitza la Dolors Marin. ..."I un altre dia parlarem de la dona. Cal reflexionar sobre el tipus de demonització de tot un barri, per uns altres que es consideraven millor perquè portaven més anys, diu al·ludint a la qüestió de la immigració".

Cal destacar la introducció d'una cultura moderna i pionera: "Són els anarquistes els que modernitzen el país, introduint les corrents noves que vénen d'Europa (naturisme-darwinisme-esperantisme) i com a botó de mostra, dir que són els primers a vendre preservatius!...Es té en compte un ús de la cultura, del que actualment anomenem 'lleure', lligat a la idea de gaudir. Pel que fa al cinema, cal destacar com a exemple el passi a un dels cinemes del barri, de la pel·lícula del Flaherty, Nanouk l'esquimal. ...Amb tota la misèria diària d'aquell temps, els anarquistes projecten el que serà, tal com l'entenem ara, la idea de cultura, en un context tan difícil de misèria diària!..."


DEBAT:

Intervenció del públic 1: “ A L'Hospitalet no hi havien franquistes, i menys a La Torrassa. Evidentment hi haurà molta repressió, però no arriba a tothom. Hi ha més solidaritat que denúncies, i molts anarquistes continuaran visquen aquí. La tradició de l'anarco-sindicalisme queda en el barri. Cal combatre la idea dels anarquistes com incendiaris i menja-cures: el que va prevaldre va ser l'organització en grups d'afinitat, la creació d'escoles i l'activitat cultural...Cal conèixer-ho!

Dolors Marín: “Les denuncies eren constants: Competència deslleial amb la misèria. Evidentment la ciutat presentava un punt d'anonimat........Per exemple, el Vicenç Nebot va morir al barri, com molts d'ells. I alguns altres, van retornar al barri. ....Déu n'hi do la cultura que tenien tots aquells que van haver de començar a treballar als 6 o 7 anys!”

Intervenció del públic 2: “Els immigrants andalusos i murcians, ja venien anarquistes o es van 'anarquitzar' aquí?

D. Marín: Una mica de tot, i tot a la vegada. Cal destacar que les pràctiques laborals, estaven lligades a les pràctiques de l'oci. I els llibertaris, al tenir en compte i incloure el lleure, s'obrien a les dones. A la policia li va costar entrar en aquests grups gràcies al vincle 'familiar'. Les Escoles Racionalistes agafaven els nens i nenes de tot arreu per educar-los. Les finques eren ocupades i incautades.

Intervenció del públic 3 -amb ironia i amargor-: “Respecte al mossèn, val a dir que després de tot aquell adoctrinament repressiu, després nosaltres (els veïns), com a premi, li vam dedicar un carrer!”...Efectivament, actualment hi ha un carrer al barri de La Torrassa que porta el seu nom.


Aquest tipus d'actes contribueix a reivindicar la memòria dels vençuts i a recordar la magnitud que va tenir la Idea als nostres barris. Homes i dones van somiar-se més lliures i van creure que un altre món era possible, que podien subvertir l'ordre de les coses i passar a autogestionar plenament les seves vides, formant part i construint tots plegats un món més just i lliure. Van ser els nostres veïns!... La seva auto-organització va ser vanguàrdia cultural i social al món. Els nostres carrers van viure aquests ideals, durant un temps massa curt temporalment però intens a la pràctica i a la memòria. Vagi per davant, un homenatge a aquests homes i dones valentes, veïns i veïnes dels nostres barris, protagonistes de l'utopia: i un crit contra un oblit impossible.

Que les institucions recuperin aquesta part de la nostra història és una bona notícia digna de celebrar i un signe de normalitat.

Els Nostres Barris.