dijous, 19 de febrer de 2009

ELS ALTRES ARTICLES del num 2

Selecció d'articles que es van presentar pel num. 2 de la revista i que per questions de falta d'espai no van poder ser publicats. Us presentem en aquesta ocasió un article sobre la figura de l'Armand Guerra, cineasta i pioner del cinema militant, referenciat pel Francesc Taverner, amb una proposta de nova secció ;)

«La vella memòria» per Francesc Taverner.

M'agradaria crear en la revista una secció que podria cridar-se «La vella (i bella!) memòria». Buscar i publicar les històries de personas, ja desaparegudes, que romanen en el més trist oblit perquè gairebé ningú ha tingut informació o curiositat sobre ells; dones i homes, alguns/es assassinats en el nostre país per un règim dictatorial, altres morts en l'estranger, éssers de tots els nivells culturals: mestres/as, cineastes, mèdics, obrers, militars que van ser fidels a una Constitució, escriptors; en fi moltes persones que van lluitar per unes idees en les quals van creure fins a la fi dels seus dies, a Espanya, a Europa, a Amèrica.

Jo sobre aquest tema, vaig trobar un cineasta, ja mort, que mai vaig saber d'ell però que casualment a través d'Internet vaig descobrir: l’ Armand Guerra. La seva vida pot ser interessant per a els joves i no tant joves, i al mateix temps podria afavorir la creació d’un concurs de documentals cinematogràfics senzills sobre el nostre barri amb el seu nom, com ahomenatge a la seva obra, desgraciadamente, gairebé oblidada. Animo a que qualsevol persona que conegui persones mortes o no, però que hagin intentat viure i actuar d'acord amb els seus ideals, afavorint la convivència i la millora de la nostra societat, els facin un homenatge.


Armand Guerra, cineasta i pioner del cinema militant. Per Eric Jarry

La vida d'Armand Guerra, tipògraf, anarquista i cineasta espanyol, és particularment difícil de rastrejar. Quan va morir, al març de 1939 a París, després d'haver fugit d'Espanya, caiguda en mans de Franco, no tenia ni tan sols documents d'identitat a sobre. Precisament en el carrer de l'ambaixada, on es dirigiria per a obtenir nous documents, es va detenir el seu camí. Era un viatger cansat que va desaparèixer gairebé sense equipatge. Les primeres filmoteques començaven a néixer, però les seves pel·lícules ja havien desaparegut. Al 1942, a Perpignan, quan els nazis invadiren el sud de França, la seva companya va fer desaparèixer els últims escrits que li quedaven, tement que el passat d'aquest anarquista, que havia viscut durant més de deu anys a Alemanya, aflorés de nou i pogués ser el pretext d’ulteriors represàlies. Durant més de cinquanta anys Armand Guerra va romandre en l'oblit, fins que una de les seves pel·lícules, Carn de feres, es descobreix en 1992 per la filmoteca de Saragossa. El seu itinerari, podem reconstruir-lo, millor o pitjor, a través dels seus articles en la premsa llibertària, en revistes de cinema, a través dels arxius policials i de les filmoteques.

Armand Guerra, el veritable nom de les quals era José Estivalis, va néixer a Llíria, prop de València, el 4 de gener de 1886. El seu pare era camperol i la seva mare s'ocupava d'un germà major de cinc anys, Vicente. Nen de bon cor, és internat en el seminari de València, experiència de la qual madurarà un feroç anticlericalisme. Va començar a treballar en una tipografia de València als tretze anys. Cap al 1907, una vaga de tipògrafs el va dur a presó. Segons fonts de la policia, immediatament després hauria embarcat per a les Antilles. Com vulgui que sigui, al 1908, sempre amb el seu germà, es va traslladar a París on pren contacte amb els anarquistes.

Al 1909, va freqüentar les reunions del grup anarquista Germinal de Ginebra i manté correspondència amb Pedro Vallina, mèdic anarquista espanyol, llavors refugiat a Londres. Entre 1910 i 1914, va col·laborar regularment en Terra, setmanari cubà publicat a L'Havana, igualment va escriure en Le Réveil, setmanari anarquista suís, publicat per Bertoni, amb el pseudònim de Silavitse, anagrama del seu propi nom. Armand no es detenia mai: al febrer de 1911 va travessar Itàlia alhora que Egipte per a reunir -se al Caire amb una petita comunitat anarquista italiana, agregada entorn d'una tipografia situada en ple centre, prop del basar El Muski. Allí va participar en la publicació d'un periòdic trilingüe, L’Idea, en italià, francès i grec. Quan es va prohibir la seva publicació en àrab, va deixar El Caire, on havia pensat «poder sembrar la rebel·lió». Va començar, llavors, un llarg periple amb vaixell d'Istanbul a Braila (Romania) i Salónica, durant el qual va anar constantment vigilat per la policia. Es va arribar fins i tot a l'instant d'ordenar-li deixar el vaixell prohibint-li alhora baixar a terra. Davant tals contradiccions, el mateix capità de la nau ho va protegir...

De tornada a França, en Toulouse, primer, i en Deauville després, va redactar alguns articles sobre els seus moguts viatges. Un llibre titulat Stefanoff, plagat dels seus records, va ser publicat a Cuba al 1914 (fins a avui no ha estat trobat ni si-vulgui un exemplar). En els períodes estivals va treballar en una tipografia de Deauville, en el nombre 40 de la rue du Casino. Precisament a l'estiu del 1912, en una platja de Deauville, els operadors de la Gaumont van aconseguir realitzar (mitjançant una tècnica molt complexa, que després va ser abandonada) les primeres imatges animades en color de la història del cinema. De tornada a París, en 1913, va realitzar una pel·lícula per a la signa Eclair, Un crit en la jungla, que va ser observada per Bidamant, llavors secretari de la Unió de Sindicats de França. Li van proposar rodar pel·lícules de caràcter social. Serà l'aventura del Cinema du peuple, en el curs de la qual va aparèixer per primera vegada el seva pseudònim, Armand Guerra.

En l'època en la qual va rodar les seves pel·lícules amb Cinema du peuple (Els misères de’l aiguille, Li Vieux Docker, La Commune) vivia en rue donis Vignerons en Vincennes, exactament enfront de la gran fàbrica Pathé. Segons els informes policials de l'època, se li creia casat amb Jeanne Marquès, germana major de Marcelle Capy, redactora de Bataille Syndicaliste, que es faria conèixer posteriorment pels seus escrits feministes i pacifistes. La seva pel·lícula La Commune es va convertir en l'argument d'una obra del pintor anar-quista Maximilien Llueix. Armand Guerra va continuar descrivint en Terra el desenvolupament del Cinema du peuple i, gràcies a ell es promou en la mateixa revista una subscrip-ció per a mantenir aquesta activitat cinematogràfica (subscripció que apareix al costat d'altra encaminada a mantenir als revolucionaris mexicans reunits entorn dels germans Flores Magón).

Lantimilitarisme d'Armand Guerra va ser probablement l'origen de la seva expulsió de França, mitjançant una ordre ministerial del 27 de setembre de 1915. Des de 1909 des d'ara va ser vigilat per la publicació a Niça del periòdic Terra i Llibertat, del que havia estat director i redactor. Després de la Setmana Tràgica de 1909 en Barcelona els periòdics anarquistes van ser prohibits a Espanya. Heus aquí per què, com feia per exemple Armand Guerra, certs periòdics eren impresos a França i després enviats A Espanya. A la fi de 1917, va reprendre les relacions amb el cinema creant a Madrid, una empresa pròpia, la Cervantes Films. Després de realitzar sis pel·lícules va abandonar el projecte per raons que encara desconeixem (possiblement financeres), ja que la major part del temps rodava en exteriors. La major part d'aquestes pel·lícules estaven inspirades en històries de gitanos i toreros, temes molt convencionals que agradaven al públic de l'època. No obstant això, La maldición de la gitana s'havia realitzat també per a fustigar les supersticions d'una Espanya molt creient.

Al 1920, va tornar amb el seu germà Vicente a Lausana, per a seguir després a Berlín. Va començar llavors un llarg període, de 1920 a 1931, durant el qual va realitzar tot tipus de treballs relacionats amb el cinema: autor, director, traductor de guions (Armand Guerra parlava correctament set llengües). Berlín, en aquells temps estava intentant competir amb Hollywood i els seus directors –Pabst, Mumau, Ernst Lubitsch, Fritz Lang, Robert Siodmak, Billy Wilder...– van fer prestigiós el cinema de Weimar.

En aquesta època van ser freqüents les seves anades i vingudes entre Berlín i Espanya. El 2 de maig de 1926, va presentar un preestreno del cinema sonor que el periòdic Diari de València de 15 de maig de 1926 va qualificar com a un important «esdeveniment científic». El mateix any va filmar Luis Candelas, El bandido de Madrid i després Batalla de dames (1927). Die geschenkte loge (La lògia oferta, 1928) va ser censurada per la censura alemanya amb el pretext que un jardiner, disposat a regar, feia l'efecte d’orinar: la pel·lícula no va passar mai a les pantalles. Armand Guerra es converteix també en corresponsal per a Berlín de Popular Film, una revista de cinema de Barcelona el director del qual no era altre que el seu amig Mateo Santos (el mateix que el 20 de juliol de 1936 va realitzar per a la CNT el primer documental de la revolució espanyola). Al 1930, li arriba a Guerra una proposta per a treballar a Espanya per la productora d'una pel·lícula que estava insatisfeta amb el director inicial, que li proposa continuar el rodatge de L'amor solfejant, és en aquesta ocasió quan va dirigir a la cèlebre Imperi Argentina.

En 1931 amb el suport del seu germà, va adquirir terrens a València per a construir uns estudis cinematogràfics, però després de la renúncia dels altres socis, el projecte va fracassar. A causa de les noves lleis proteccionistes va deixar definitivament Berlín i es va establir a Madrid per a reunir-se amb els quals estimava, Isabel Anglada, amb la qual va tenir després una filla, Vicenta. En 1934, va actuar en el paper d'un pallasso en L'alegria que passa de Sabino Antonio Micon. El cop franquista de juliol de 1936, contrarestat per la revolució llibertària, ho agafa a la meitat del rodatge de la seva pel·lícula Carn de feres.

Armand Guerra escriurà records detallats d'aquest període en A través de la metralla. El documental de Ezequiel Fernández, Armand Guerra, requiem per un cineasta espanyol, evoca de manera precisa el context en que va ser rodada aquesta pel·lícula, l'última ficció de Guerra. En efecte, immediatament després d'haver acabat el rodatge de Carn de feres, amb el seu equip va documentar la revolució espanyola per a la CNT-FAI.

A la fi de 1936, la CNT va necessitar del seu talent d'orador i Guerra hagué d'abandonar per tant la filmació. Conferenciant brillant, Armand Guerra ja havia parlat en nom dels anarquistes espanyols el 1er de maig de 1914 a París. Així, en els primers mesos de 1937 mentre els seus reportatges Estampes guerreres es projectaven a Madrid, va participar sense descans en una sèrie de conferències en el sud de França parlant, sempre per compte de la CNT, al costat del seu amic Manuel Pérez, del que havia traduït l'opuscle Quatre mesos de barbàrie, Mallorca sota el terror feixista. I als quals ho punxaven dient que Mèxic no era l'únic país que donava armes a Espanya, responia que la URSS mai havia donat armes, sinó que les havia venut.

Empresonat del 8 d'abril al 26 d'agost de 1938 pel SIM (Servei de Inteligencia Militar, de majoria comunista) en el vaixell Uruguai, en el port de Barcelona i després sota arrest domiciliari, va escriure al Secretari General de la CNT , Mariano Vázquez, demanant-li que intervingués per a alliberar-lo. Al febrer de 1939, va aconseguir embarcar-se per a Sète i després escapar-se dels camps de concentració, els únics llocs que el govern socialista francès havia concebut per a acollir als antifeixistes espanyols. Menys d'un mes més tard, després d'haver-se trobat amb la seva família en Saint-Mandé, el 10 de març de 1939 moria a causa d'un aneurisma. En la seva màquina d'escriure quedava l'esbós incomplet d'un guió.

Va ser un bon director Armand Guerra? Desgraciadament cap altra pel·lícula ha estat descoberta, després de la de 1992, en les filmoteques... i és molt difícil fer-se una opinió del valor artístic del seu treball, ja que només s'han trobat petits fragments de les seves primeres pel·lícules, és a dir les realitzades amb els mitjans més miserables. L'última, no obstant això, Carn de feres, va haver de rodar-la a tot córrer sota les bombes (quan faltava de manera regular la llum) i amb desgana perquè no veia l'hora d'anar a filmar el front. Romandrà, per tant, com una figura desconeguda del cinema, tret que la filmoteca de Barcelona, que va adquirir recentment una cinquantena de documentals filmats durant la revolució espanyola i confiscats pels franquistes, no ens doni aviat alguna sorpresa agradable. Mentrestant, les investigacions continuen.

Traducció de l'italià I.G.W.

Más sobre Armand Guerra: http://www.elpollourbano.net/Filmo-ARTI.html